EL COR DE L'ALT EMPORDÀ

Paratge de la Font, rentador i Canònica de Santa Maria al fons, entrant pel camí petit, que forma part del Camí de Sant Jaume entre Sant Pere de Rodes i Montserrat

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista va escriure gran quantitat de llibres de tot tipus i molts articles, que quan parlar de l'Empordà, esmenta la canònica de Santa Maria de Vilabertran com un dels quatre monuments essencials de la comarca alt empordanesa, conjuntament amb el Monestir de Sant Pere de Rodes, la Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries i el Castell de Peralada.

No hi ha dubte que la Canònica de Santa Maria és el referent per excel·lència de Vilabertran, però al marge d'altres atractius, Vilabertran és a prop de Figueres una vila animada, viva i atractiva que ha sabut fins hi tot internacionalment fer-se conèixer, com és el conegut i estimat festival "Schubertíada", dedicat al insigne compositor austríac Franz Peter Schubert (Viena, 1797 - 1828).

Vilabertran és un municipi de l'Alt Empordà, amb molt bona comunicació vers els seus quatre punts cardinals que l'emplacen, al nord per anar cap a la Catalunya Nord, al sud cap a Girona, a l'est cap el nord de la Costa Brava i al oest cap a la Garrotxa.

És el segon municipi més petit de l'Alt Empordà amb 2,29 Km2, només superat per Santa Llogaia d'Àlguema amb 1,94 Km2, fet que no li resta ni de bon tros, impetuositat i vivesa en el seu dia a dia i de fet, al llarg de l'any. El terme municipal està vorejat a partir del nord i en sentit dretà, pel municipi de Cabanes, en poc més de 600 metres pel de Peralada i finalment pel municipi de Figueres, capital de l'Alt Empordà.

Vilabertran és un municipi petit i situat al cor de l'Alt Empordà, en un paratge pràcticament pla sense cap desnivell d'importància, ni puig que l'identifiqui, trobant-se a una altitud de 19 metres sobre el nivell del mar.

No disposa de cap afluent d'importància, llevat d'alguna petita riera, algunes de les quals vessen les seves aigües a la Riera de Figueres, afluent de La Muga, que passa a prop de municipis veïns de Vilabertran com són Cabanes i Peralada.

El municipi a tan sols 3 ó 4 km de Figueres, segons la ruta que s'agafi, està molt ben comunicat tant si es vol anar cap al nord, al sud, a l'est o a l'oest. De fet el municipi està encapsat entre les vies GIV-6024 de Figueres a Cabanes, la N-II pk. 756 i la N-260 que va de Figueres a Llançà, a més de la C-252 que comunica, Vilabertran amb Peralada, com també a uns 8 quilòmetres hi ha l'entrada/sortida de l'autopista AP-7.

UN TOMB PER VILABERTRAN

Can Rostoll: Escola bressol i Dispensari mèdic

Són varies les vies que permeten entrar a Vilabertran; per la carretera C-252 si es ve de Figueres des de l'Aigüeta o de Peralada i per la carretera GIV-6024 si es ve de Cabanes, això amb vehicle.

També son nombrosos els accessos si s'arriba, ja sigui amb bicicleta o a peu, com el camí de la Gorga, el camí de la via Làctia, el camí de la via de l'Abat o pels caminants de llargues distàncies pel camí de Sant Jaume per Montserrat, que sortint pel camí de l'Abat Hortolà o pel camí petit en direcció a Figueres, ja només queden 1.300 Km per arribar a Santiago de Compostela.

Tanmateix, l'accés a Vilabertran més emprat per molta gent, sobre tot forans, es pel carrer de l'Abat Rigau, que comença en el giratori de la carretera N-260 de Figueres a Llançà i acaba al carrer Josep Reig i Palau, al vell mig de Peralada; ruta que molta gent no segueix, ja que a uns 600 metres agafa a mà esquerra el carrer Figueres i seguint el carrer de l'Abat Hortolà, per arribar a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran.

Tan bon punt, s'entra a Vilabertran pel carrer de l'Abat Rigau, a uns 100 metres del giratori, es pot agafar el carrer de l'Abat Hortolà a mà esquerra, que porta directament a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran.

Si l'entrada es fa pel carrer de l'Abat Hortolà, el primer que es troba a l'entrar al nucli urbà de Vilabertran és el parc i pàrquing Caboques, limitat a l'oest per una petita riera, on al final s'hi pot contemplar una Sínia de Platines, un mecanisme emprat per a l'extracció d'aigua a l'horta de principis del segle XX.

Vilabertran és una terra amb un subsòl ric d'aigua i de terreny fèrtil, fet que ha permès al llarg dels anys que la plana vilabertranenca hagi estat un territori molt adient per a disposar d'una gran producció i presència d'hortes en tots els seus anys d'història empordanesa.

Carrer de l'Abat Hortolà		Parc Caboques
Sínia de Platines		Mecanisme de la sínia i entrada a Vilabertran

Un dels enginys mecànics més pràctics per tal d'aprofitar els recursos hídrics del subsòl han estat des de temps immemorials, les sínies o sènies, que permetien extreure l'aigua de pous i rieres quan no hi havia electricitat, essent d'aquesta manera la tracció animal la més emprada, tal com fou en les sínia de platines, tot i que també n'hi havia sínies que aprofitaven el vent a partir d'una roda amb aspes o veles, que mitjançant un balancí es reorientaven per aprofitar el vent, el que avui es diria més tècnicament l'energia eòlica i que eren coneguts com molins de ramell.

Continuant pel carrer de l'Abat Hortolà, s'arriba a la plaça del Monestir on es pot visualitzar la façana del Palau Abacial, una construcció de l'època de l'Abat Girgós, que es va fer per tal de reforçar tot el conjunt monumental en aquella època; on actualment en una cantonada de la plaça del Monestir hi ha un portal d'accés a l'hort del Prior.

Seguint pel carrer de l'Abadia, amb els seus majestuosos murs de fortificació de la canònica, s'arriba a la plaça de l'Església, on es pot contemplar la façana de l'església de la canònica, també temple parroquial del poble de Vilabertran, a més del esvelt campanar romànic.

Plaça del Monestir		Plaça de l'església amb el rentador i parc de la Font al fons
Parc urbà de salut i zona d'esbarjo per a la mainada		Carrer de l'Abadia i murs de fortificació de la Canònica

Davant la plaça de l'Església, es troba el paratge de la Font de l'Abat Rigau, on s'hi troba una zona de l'itinerari saludable, amb un parc urbà de salut, per tal de fer escalfaments o estiraments abans i després de la caminada o correguda, i també una zona d'esbarjo per a la mainada.

En el mateix indret s'hi troba una de les construccions més populars que pràcticament tots els pobles en gaudien i que avui han passat a millor vida, els coneguts rentadors públics o safareigs. El rentador de Vilabertran també en temps de l'Abat Rigau fou punt d'origen de rierols i canals de rec per a les hortes, comptant a més amb un petit llac avui sec i inaccessible per trobar-se dins una propietat privada.

Vista de rentador públic en el Parc de la Font

Llocs socials de tertúlia i comareig on les dones del poble hi anaven a rentar la roba de la família; uns ambients que devien ésser prou animats a l'època, pel que fa a xerrades, xafarderies, murmuracions i altres tafaneges, és a dir, per estar al corrent i al dia del "món mundial"; les dones al safareig i els homes al cafè del poble, que entre el caliquenyo i  la manilla, el noticiari també estava servit.

Vorejant pel costat esquerra de l'església de la canònica i cap a la dreta del carrer de Santa Maria, s'arriba ràpidament a la plaça Hortolans, que es troba a mig camí vers la Plaça Major. Aquest indret és un lloc que té un encant especial, ja que per aquesta part es pot veure el conjunt històric monumental de la Canònica de Santa Maria des d'un perspectiva molt diferent, a la que moltes vegades es mostra.

Es pot contemplar les façanes del darrera on es poden veure els murs de la part on hi havia el dormitori i l'hospital, l'àbsida i absidioles de l'església, així com el campanar romànic.

La plaça Hortolans és el nucli efervescent i de referència per a Vilabertran per a moltes festes i trobades, on la Fira de la poma de "relleno" i de l'Horta, que es fa cada setembre hi té la seva part més representativa.

En aquesta mateixa plaça s'hi pot trobar un monument dedicat a la Premsa de Gàbia, que és un tipus de premsa per a poder premsar el raïm per la elaboració de vi. En aquesta concretament, tal com és descrita, era una premsa emprada per a premsar el raïm i treure'n el most, que posteriorment passava un procés de fermentació per tal de poder finalment obtenir el vi.

Vista posterior de la Canònica de Santa Maria		Monument a la Premsa de Gàbia
Fira de la Poma de "Relleno" i mostra de vehicles antics		Fira de la Poma de "Relleno" i sardanes a la Plaça Hortolans

Tot relacionat amb el vi i en el mateix lloc, hi ha el relat de la vida de Sant Ferriol, patró del poble de Vilabertran i sembla molt bon amant del vi, on la llegenda explica que la bota de Sant Ferriol era un bocoi on mai s'acabava aquest venerable líquid, que com diu la dita i devia conèixer: "Bon vi, fa bona sang", que des del punt de la eritropoesi no va mal encaminada.

Continuant pel bell mig de Vilabertran, de la plaça Hortolans i travessant el carrer de Pau Casals, on hi ha en la mateixa cantonada una altra sínia com a monument, es pot arribar fins la Plaça Major o Plaça de Catalunya on hi ha El Centre i el Café del Sindicat, lloc de trobada i tertúlia de Vilabertran.

Seguint pel carrer Princep de Vergada, es pot arribar a un petit jardí, que es coneix com, Plaça de Lluís Companys, que en una de les seves sortides es troba un portal adovellat, on hi ha una indicació en la dovella central que hi figura l'any 1588, possible data de la seva construcció, i tot passant per aquest indret es pot sortir al carrer de Vilatenim.

Plaça Hortolans		Sínia de Pletines (carrer Pau Casals)
El Centre i Plaça Major o Plaça de Catalunya		Portal adovellat (carrer Vilatenim)

Vilabertran té en el seu nucli urbà, varies cases senyorials com a Can Gil, Can Bassols, o Can Pep Flequer, però per damunt de totes hi figura la Torre d'en Reig, que es detalla en un apartat específic dins aquest bloc dedicat a Vilabertran.

Al web de l'Ajuntament de Vilabertran es pot trobar àmplia informació sobre itineraris que es poden fer com el Patrimoni Arquitectònic de Vilabertran, l'itinerari de les sínies o de diferents rutes, com el Camí de Sant Jaume o els del Pirineu Comtal, a part evidentment dels programes propis de la Canònica de Santa Maria.

CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN

Canònica de Santa Maria de Vilabertran vist des del Parc de la Font

Òbviament la canònica de Santa Maria ha donat un element històric i arquitectònic dels més representatius de la historia i la geografia no tan sols de les comarques gironines, sinó de Catalunya, amb una singularitat indiscutible, per la seva bellesa artística i amb un contingut històric d'una llarga trajectòria.

Santa Maria de Vilabertran és una exultació de l'art romànic català que forma part del patrimoni cultural de Catalunya i que comparteix amb altres monuments tan emblemàtics com el Monestir de Sant Pere de Rodes, Reial Monestir de Poblet, Reial Monestir de Santes Creus, el conjunt romànic de la Vall de Boí, Monestir de Santa Maria de Ripoll o el Castell de Cardona, com molts altres més.

Una joia arquitectònica amb més de 1000 anys d'història, ja que hi ha documents que confirmen l'existència en el poble de Vilabertran, d'una petita església cap a l'any 975, que és la mateixa data de referència de l'existència d'una petita població al seu entorn i origen de Vilabertran.

Comtat d'Empúries

Una petita construcció modesta però que al cap de quasi 100 anys, ja esdevindria una canònica agustiniana gràcies al impuls de l'abat Pere Rigau amb l'ajut de tres famílies nobles de la vila, que en aquell espai de temps, la població ja havia crescut en nombre d'habitants.

El segle IX fou una època de decadència cultural, en canvi a partir del segle X les coses van anar canviant, ja que fou un període que institucions religioses com el monestir de Santa Maria de Ripoll, monestir de Santa Maria d'Amer, el monestir de Sant Miquel de Cuixà o el monestir de Sant Pere de Rodes es començaven a consolidar o feia poc que havien estat consagrats com a grans centres de culte.

La consagració de la canònica agustiniana de Santa Maria de Vilabertran arribaria el 11 de novembre de l'any 1100, data en què no estaria del tot acabada, ja que segons sembla no acabarien fins als volts de 1140, quan n'era abat, Berenguer de Llers (1136 - 1142).

Aquesta fou una època de gran transcendència historia i farcida de grans esdeveniments que marcarien la nostra historia com a país.

Per aquella època, Vilabertran formava part del Comtat d'Empúries, i a l'any 1137 s'estableixen els Capítols Matrimonial de Barbastre entre Ramir II d'Aragó i Ramon Berenguer IV, pel qual la seva filla Peronella d'Aragó de només un any, seria l'esposa del Comte de Barcelona, fet de gran transcendència donat que Aragó i Catalunya quedaven unides sota una sola autoritat.

Aquesta única autoritat que seria el Rei, no fou obstacle perquè entre Aragó i Catalunya, mantingués cadascuna les seves lleis i costums, el que es podria dir com el naixement de tot un estat federal en ple segle XII, amb una política de respecte mutu que de fet seria en un futur continuada pels successius monarques, destacant els territoris conquerits per Jaume I, com València i les Illes Balears, que lluny d'ésser incorporats a la corona, van tenir la seva pròpia autonomia, sota un únic cap, el rei.

Imatge de Blanca d'Anjou: Revista SAPIENS©

El 29 d'octubre de 1295 la canònica de Santa Maria va viure un moment històric: el casament de Jaume II d'Aragó, el "Just" (València, 1267 - Barcelona, 1327) amb Blanca d'Anjou (Nàpols, 1280 - Barcelona, 1310) a conseqüència del Tractat de Cefalù de l'any 1284.

En base aquest tractat, Pere III d'Aragó, el "Gran",va alliberavar el rei de França, Carles II d'Anjou, que havia estat capturat per Roger de Llúria al mateix any 1284, en la Batalla Naval de Nàpols, el qual també va renunciar a Sicília i van concertar el casament de la seva filla Blanca d'Anjou amb el fill de Pere III, Jaume, futur Jaume II d'Aragó, el "Just", posant fi a les disputes i el conflicte armat entre els regnes de França i d'Aragó fins aleshores.

L'esdeveniment nupcial fou descrit pel conegut cronista de Peralada Ramon Muntaner (Peralada, 1265 - Eivissa, 1336), on descriu més com relator d'un esdeveniment de noces, que des del punt de vista històric, el gran impacte social que va tenir l'enllaç entre el fill del rei d'Aragó i una de les filles del rei de França, per Vilabertran i entorns, per l'expectació que va generar tan il·lustre cerimònia.

Després de la mort del rei Jaume II, a l'any 1327, que el va succeir al tron el seu fill Alfons IV d'Aragó, el "benigne" ja en el segle XIV fins a finals del segles XVI, la història de Catalunya juntament amb Aragó, València i les Illes Balears, com també la resta de la Península Ibèrica, i tot Europa foren dos-cents anys de gran esdeveniments i moments convulsos.

A l'any 1348 Europa es veu envaïda per la Pesta Negra, una aterradora pandèmia que va venir procedent d'Àsia per Crimea i Constantinoble, per entrar posteriorment a ports com Gènova, Marsella, Venècia o Barcelona, i de manera inexorable es va estendre per tot el continent, on la brutícia de les ciutats i els burgs, les males condicions higièniques i alimentàries, com les desafortunades multituds de gent en processons de flagel·lants per tots els territoris, en va fer la resta.

Una simple bactèria, un bacil, la Yersinia o Pasteurella pestis, transmesa per les picades de puces que tenien a les rates hostes, quan aquestes morien, les puces cercaven nou hoste, trobant-lo en persones properes, transmetent així la malaltia; de la resta ja se'n va cuidar la mateixa població a través de la histèria col·lectiva y processons anant recorrent camins i llogarets, propagant la epidèmia.

Amb més o menys intensitat, diferents pestes i malalties van assotar Europa des de la pesta bubònica, que fou la més forta, que va matar un nombre variable de persones segons les zones afectades. A Catalunya, segons alguns historiadors la xifra es podia situar entre el 50 y el 70% de la població, depenent dels llocs.

Vista de l'altar major amb l'absis heptabsidal i dues capelles laterals amb altar

Tot plegat, entre malalties, epidèmies, guerres, atacs i saquejos sobre tot per part de tropes franceses en el marc de la Gran Guerra (1793 - 1795), nou fou fins a final del segle XVIII que semblava que tot plegat es recuperava, però a l'any 1835 durant el govern monàrquic d'Isabel II (regència de Maria Cristina de Borbó), es provoca les Bullangues, unes revoltes contra les ordres religioses pel seu suport als Carlins, on es desfermar una gran violència contra tot tipus d'ordre religiós amb la crema i saquejos de moltes institucions eclesiàstiques.

Si les ordres religioses van rebre un fort impacte per aquestes revoltes, el cop definitiu el donaria el Ministre d'Hisenda, Juan Álvarez Mendizábal (Chiclana de la Frontera, Cadis, 1790 – Madrid, 1853) a l'any 1836 amb dos decrets de desamortització, que van passar a la història amb el nom de "Desamortització de Mendizábal".

Façana de l'església i la torre campanar		Porta d'entrada a l'església
Absis i absidioles de l'església		Façana del Palau de l'Abat

En aquest ambient, els últims canonges que quedaven a Vilabertran cap l'any 1852 sembla se'n van anar cap a la Seu d'Albarracín (Terol), perdent-se la custodi i quedant la poca documentació que quedava en mans de la parròquia.Tota la documentació històrica que havia tingut la canònica de Vilabertran, una bona part fou malmesa, una altre part i artísticament la més rica, robades per les tropes franceses, avui a la Biblioteca Nacional de Paris, i la resta, després de passar per diferents mans, es conserven bàsicament a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona i l'Arxiu Diocesà de Girona.

Les propietats de l'església progressivament foren confiscades i posades a la venda en grans blocs, per tal que la classe burgesa i mitjana no pogués accedir a la seva comprar i passar d'aquesta manera a mans de grans terratinents i gent amb poder, moltes de les propietats que havien estat durant molts anys en poder de l'Església.

El drama cultural d'aquest decret fou que molts monestirs, convents i esglésies fossin abandonats pels seus residents o que ja ho havien fet amb l'esclat de les Bullangues, perdent-se, ja sigui robats, cremats o malmesos, gran quantitat d'incunables, manuscrits i documents d'un gran valor històric i documental. A més, molts edificis foren saquejades les seves pedres i parts arquitectòniques, moltes vegades per gent de les rodalies per tal de fer-les servir per a la construcció o decoració de les seves cases.

Pati abacial (fons) i Hospital (esquerra)		Claustre amb el pou
Dobles columnes geminades del clautre		Galeria, entrada Sala Capitular i escalinata al Dormitori

La canònica de Santa Maria de Vilabertran, no en fou aliena a tot aquest desgavell, ja que de fet va suposar la total desaparició d'una entitat religiosa i conjunt monumental que havia anat desenvolupant-se, en 860 anys d'història com entitat religiosa i símbol de la vila i la gent de Vilabertran.

L'església de la canònica va passar a ésser l'edifici religiós parroquial de Vilabertran, mentre la resta fou apropiat per l'Estat que el va vendre a particulars, que de fet, ja estava amb un lamentable estat ruïnós, i no va ésser fins al cap de noranta anys, en temps d'Alfons XIII, que va tornar, de fet tímidament, a retornar al lloc merescut.

Columnes geminades		Pared interior claustre		Claustre i vista campanar		Dormitori

L'11 de novembre de 1930, la canònica de Santa Maria de Vilabertran seria declarada "Monumento Historico artístico Nacional" pertanyent al llavors "Tesoro Artístico Nacional" amb el registre provincial GI-08/RI-51-0000353 i que es publicaria en la Gaceta Nº 321 del 17 de novembre de 1930. Posteriorment mitjançant el decret del 3 de juny de 1931, s'inclourien altres monuments històric de les comarques gironines, on no hi figura Santa Maria de Vilabertran perquè ja tenia aquesta distinció estatal.

El període entre els anys 1936 al 1939 seria per la canònica de Santa Maria de Vilabertran, com altres monuments històrics de les comarques gironines i del país en general, sobre tot els de caire religiós, un període nefast, en saquejos, robatoris, incendis i destrucció, principalment en temps del Front Popular, on el govern de la República es veia impotent per a frenar la gran quantitat de destrucció i assassinats que vivia el país.

Domitori		Altar major de l'església
Capella dels Dolors		Vista de la nau central

El conjunt històric de Santa Maria fou destruït i l'església incendiada, però malgrat tot, la gran joia que encara avui es pot contemplar, la Creu de Vilabertran fou salvada dels desgavells, ja que fou retirada a temps i guardada pel rector de la parròquia mossèn Artur Rovira, que la seva negació en delatar on es trobava la Creu de Vilabertran a un escamot dels Comitès Antifaxistes, li va costa la vida.

Passada la Guerra Civil (1936 - 1939) tot va anar retornant a temps més tranquils on es començarien a fer tímidament les primeres obres de reformes i recuperació de diferents espais de la canònica fins aleshores en mans privades, per tant, i així de mica en mica, es pogués retornar l'esplendor de tot el conjunt monumental, com va ésser la recuperació del Palau abacial, que fou expropiat per l'Estat de mans particulars.

Creu i Capella funerària dels Vescomtes de Rocabertí		Tomba de l'abat Pere Rigau Fundador de la Canònica		Antiga Sala Capitular,emprada com a sala de conferències		Antic refetor, emprat com a sala d'exposicions temporal

L'any 1982 es una data significativa ja que la Generalitat de Catalunya, restablerta a l'any 1977 pel govern d'Adolfo Suárez, la qual estava suprimida pel règim franquista des de l'any 1938, se'n fa càrrec a través del Departament de Cultura, de les obres de restauració i adquisició dels últims espais que encara estaven en mans de particulars.

Tots aquests treballs de restauració han permès que a dia d'avui, tot i que encara queden molts espais tancats al públic, és pot visitar de manera regular i amb uns horaris establerts, una part molt important de la canònica, on a part del propi monument en si mateix, també, periòdicament si poden veure exposicions temporal i també altres activitats cultural com és el conegut Festival de Música d'estiu, conegut pel públic en general, com la "Schubertíada".

UNA CAMINADA DE VILABERTRAN A CABANES

Vilabertran es un municipi petit, ja que només disposa d'un terme municipal de 2,29 Km2 i es troba en un indret de plana empordanesa en la seva totalitat, per tant, les caminades que des de Vilabertran fins a Figueres, Cabanes o Peralada entre d'altres que es poden fer, no presenten cap dificultat pel que fa a l'esforç físic, i sí aporten una distesa caminada pels camins plans, la majoria dels qual entre camps i diverses zones amb quelcom de vegetació.

Anar i tornar fins a Cabanes, no presenta cap dificultat, ja que són uns 12 quilòmetres, que es poden fer tranquil·lament entre dues a més hores, tot depenent si la persona va a bon ritme, o s'ho agafa tranquil·lament, això ja depèn de cadascú.
Aquest article no pretén ésser cap guia esportiva, sinó una simple descripció. Per tant, es pot començar en el carrer de Vilatenim, on hi ha el Portal Adovellat i continuar pel camí del mateix nom fins arribar al camí asfaltat de la Vinya de l'Abat.

Portal adovellat		Camí de Vilatenim		Camí passat Can Llavanera		Camí del Pas d'en Noguer

Es trenca a mà esquera i a poc més de 50 metres, es continua per un camí on en varies part del mateix es poden trobar indicadors, fins arribar a Can Llavanera, que una mica més endavant al costat de la Muga, es connecta amb el camí que va de Vilanova de la Muga fins a Pont de Molins, que no s'ha d'agafar, sinó travessar la Muga per la C-252, passant pel davant del Mas Molí, fins arribar al cap d'uns 200 metres al camí del Pas d'En Noguer, que pràcticament després d'uns 3 km, s'arriba a Cabanes.

De Cabanes es surt pel carrer Dos de Maig, que es l'entrada de la GIV-6024 que ve de Vilabertran, on hi ha una Creu de Terme i una petita zona enjardinada. El camí recte conegut com Camí de l'Ullal, continua fins arribar a la vora esquerra de La Muga, que caldrà seguir fins poder travessar el riu, per la carretera esmentada.

Després de circular uns 200 metres per la GIV-6024 en direcció Vilabertran, s'agafa un camí asfaltat a la dreta i a poc més de 100 metres, es continua a l'esquerra, un camí que pràcticament s'ha d'anar seguint sense cap desviament fins arribar, a una cruïlla assenyalada, que és el camí que va de Vilabertran a Pont de Molins.

Església parroquial de Sant Vicenç de Cabanes		Creu de Terme i sortida de Cabanes		La Muga		Camí del Pla de la Dinamita

En aquest punt es trenca a la esquerra, agafant el camí esmentat que va de Vilabertran a Pont de Molins, que es coneix com el Camí del Pla de la Dinamita, que ens portarà fins un giratori de la GIV-6024, que continuant recta s'entra a Vilabertran pel carrer Josep Reig i Palau, on es pot visualitzar la Torre d'en Reig, i Ajuntament de Vilabertran.

Escut	Bandera

VILABERTRAN EN XIFRES	idescat
	municat
GENTILICI	Vilabertranencs, Vilabertranenques
SUPERFICIE DEL MUNICIPI	2,29 Km2
COMARCA	Alt Empordà
PARTIT JUDICIAL	Figueres
DEMARCACIÓ ELECTORAL	Figueres
BISBAT	Girona
CODI POSTAL	17760
MERCAT SETMANAL	No disposa de mercat setmanal
COORDENADES GPS	Latitud N 42.282659º - Longitud E 2.981312º
ALTITUD	19 metres
CIUTAT AGERMANADA	No està agermanada
FESTA MAJOR	15 d'agost (Santa Maria)
FESTA DE SANT FERRIOL	18 de setembre
FIRA DE LA POMA DE L'HORTA I LA POMA DE "RELLENO"	Cap de setmana del 18 de setembre
"SCHUBERTÍADA"	Agost
WEB OFICIAL DE L'AJUNTAMENT	web
WEB OFICIAL DE LA CANÓNICA	web

El temps a Vilabertran MeteoCat Trànsit

	Bibliografia
	• VILABERTRAN, Càtedra Maria Àngels Anglada i Carles Fages de ClimentTubert i Canada, UdG, Girona, 2017 • SANTA MARIA DE VILABERTRAN, Josep Mª Gironella i Granés, Fundació A.Tomàs i Bassols, Llançà, 2017
	Escrits i Documents relacionats
	Plànol oficial de Vilabertran (.pdf)
	Internet local
	La poma de "relleno" (bloc) Web oficial de la Schubertíada
	Internet general (webs i vídeos)
	Santa Maria de Vilabertran Canònica de Santa Maria de Vilabertran - J.Susi Fira de la Poma de "Relleno" - 2014
	Canals de ràdio i TV local
	Empordà TV Ràdio Capital de l'Empordà
	Premsa comarcal i local, Revistes i Publicacions
	Empordà Hora Nova Viu Empordà
	Plànols i Mapes
	Vilabertran